mentres uns passegen el gos, altres

els darrers caps de setmana, el meu cos ha decidit despertar-se abans de les 8 del matí. Fa uns mesos, quan això em passava era una mica avorrit perquè el meu company no comparteix amb mi aquest mal costum de llevar-se tan d'hora pel matí el cap de setmana... ara afortunadamnet, quan el meu gos amb lleganyes li dic a les 8 i poc d'anar fer un volt, s'aixeca i marxem les dues.
Sap que el cap de setmana el passeig és bastant més llarg i no va lligada i suposo que això té molt de valor per un mamífer de 4 potes.

El fte és que avui, tornant de la recta final d'aquest passeig, i després d'haver jugat a l'innovent joc de llançar pinyes, troncs i pilotes al gos, quan creuaven un carrer totalment urbanitzat i suposo que amb força moviment d egnte he vist un citroen metalitzat amb cert moviment. Eren les 9.10 i allà, tan panxos estaven fent un polvo matiner o suposo que de tancament de la nit....

En qualsevol cas, totalment públic...

i pensa que els de la meva generació ens en anàvem el bosc, bé, això si tancavem la nit.

definitivament m'he fet gran.

El cos és savi

dijous, després d’una jornada de 11hores i 25 minuts, descomptats ja
els 30 minuts amb què vaig dinar, vaig anar a sopar a un lloc agradable de
picoteo. Vaig disfrutar d’una merescudada canya, una copa de verdejo i un
licor de mora deliciós.
Al aixecar-me a les 12 de la nit, tal com si anés amb la carrossa de la ventafocs, me’l
vaig mirar i li vaig dir, em sembla que m’estic perdent.
Quan vaig tornar a recuperar La consciència estava estirada aL terra, amb
tot El restaurant , bé els seus caps que em miraven i opinaven.
Alguns van dir que tenia sentir de l’humor, perquè vaig dir, “llàstima q no
tinc camara de fotos per inmortalitzar tan ridícula situació”.
Quan vaig arribar a casa, va ser el cap el que es va desplomar.
Sort que ja és cap de setmana

recursos trobats dins un parèntesis de dos hores

Suposo que és normal que hi hagi períodes que les males experiències conflueixin, i suposo que com altres vegades les superarem per riure-nos-en després. Avui o ahir, tant se val, parlava amb un amic, d'un article que vaig començar a fer la revista que es diu emmotivame, i que probablement, ara que està a mitges, i amb la perspectiva que tinc em costarà acabar-ho, tot i que al mateix, sabia que al meu entorn, podria trobar recursos per acabar-lo.

Aquesta tarda, després d'haver dinat a les 4, i d'haver sortit de la feina amb certa desmotivació m'ha tocat liderar un grup de treball nombrós de persones que malauradament estant patint una malaltia. molt greu. No sé com m'ho he fet, pe`ro d'algun lloc dec haver tret l'energia suficient, per haver pogut treballant durant garebé dues hores, amb més de 35 persones i haver fet bromes, explicat històries i sobretot posat molta il.lusió, a part d'haver recollit un bon llistat d'idees.

Tot i que jo m'he endut realment és el bon regust d'haver ajudat a distreure'ls durant un breu parèntesis de les seves pors, i ells encara no ho sàpiguen , ells de les meves.

així que gràcies. moltes.

bones perspectives

una de les pel.lícules que més em va agradar als 22 anys, era SOLAS. Una peli molt senzilla sobre la vida i les persones. Hi havia una escena on una de les protagonistes, obria la finestra i es trobava amb una paret tapiada, bona metàfora del que era la seva vida.

Ahir d'excursió per Girona vam dinara un lloc casolà i molt bo que es diu can Xifra, afortunada jo, vaig dedicar-me entre plat i plat a retratar aquestes metàfores.