sol.litud

Avui a la feina ha vingut una entitat sol.lidària que col.labora amb persones que malauradament els hi ha tocat conviure amb una malaltia. És la quarta vegada que venen. El primer cop eren 25, i el grup ha anat creixent fins a convertir-se en més de 80 persones.

Quan venen visites a l'empresa, "parem" moltes coses. D'entrada fa "mandra" perquè voldrà dir sortir més tard, deixar de fer coses que demà farà que sortis més tard... però llavors quan venen i sobretot quan ja marxen, tens una agradable sensació, la de l'agraïment... (que facil és fer coses pels altres i que difícil sempre ens sembla)

Són persones totalment desconegudes que et miren als ulls i et donen les gràcies, algunes amb una sinceritat tan brutal que et va directe allà on més et pot tocar... i llavors t'emprenyes per haver estat tan egöista.

Una d'aquestes persones que visitaven l'empresa, se'm quedava enrera i li he dit "aviam si la perdrem i es quedarà sola". Ella se m'ha girat i m'ha afirmat : la pitjor sol.litud és la que pots sentir quan tens a prop algú i no sents res.

Gràcies a vostès per la seva visita i per encomanar-nos les ganes de viure.