Sempre ens quedarà París o si més no algunes bones fotografies

els records que ens emportem de les ciutats són com les fotografies, depenen de la llum que vam saber trobar a les diferents perpectives, de com vam fer jugar els objectius, de la velocitat per la que ens vam deixar portar pels seus carrers, de com vam entendre, interpretar l'objecte a fotografiar. La setmana passada vaig fer sens subte la meva millor interpretació de París: fascinant, bucòlica, atrevida, melòdica, siberita, liberal, romàntica i amb uns cels força nublats però infinits.

Roba estesa I

Curiositats

No sé quantes vegades m'hauré deixat una ampolla al congelador amb les lògiques i doblement tràgiques conseqüències. N diu que moltes.
En qualsevol cas, avui quan he obert el congelador per extreure una llesca de pa, he vist que ahir no ens vam veure l'ampolla que havia posat al congelador. La sorpresa ha estat que mentre anava obrint el calaix i es descobria tota l'ampolla no apareixien vidres trencats.
La pressió del gel, ha fet treure a pressió el tap de suro, i ha creat un nou tap de gel (i concretament de vi blanc xarel.lo). Ben curiós.

3.2.1.: desconexió

No recordo quan temps feia que no experimentava aquesta sensació. En els darrers mesos, he empaquetat i desat molta roba, però preparar la maleta per anar de vacances, marxar junts de vacances no era real desde l'agost de 2007.

Crec que per això, avui he estat com dues hores triant la roba, guardant-la a la bossa, treient-la de nou i tornant-la a posar, omplint les ampolles de sabo de tamany viatge... HA estat magnífic.
Encara em falta triar el llibre que m'acompanyarà (m'ho guardo x la tarda)

Sí senyors, sí, dimecres inicio un procés de desconexió que durarà 5 dies sencers i ben merescuts. Durant aquests dies estarà prohibit parlar del lampista, de diners, de feina, ... simplerement em deixaré portar sense pressa pels carrers de París, carregada amb el trípode, el tele i les dues càmares per no oblidar en cap moment que estic de vacances

El meu temps, també val

Crec que el valor del meu temps està darrerament com la borsa, abaix, molt avall.
Independement de la desorganització evident a la feina , que cada cop està més a prop del descontrol (fins fa poc no tenia clar la diferència), a la meva vida personal i a les meves obres veig que els industrials a qui religiosament paguem també consideren que el meu temps no val res. Perquè a qui estic, fent la pausa del migdia a les 4 de la tarda per poder-me trobar amb el lampista, i on és el lampista?

Com era aquell joc a que jugavem de petits,? doncs deu estar FRED, FRED....

Tan poc val el meu temps?