...

ens extraviem a vegades
en la tristesa de voler ser i no arribar,
de somiar i despertar-nos lluny del somni...

a vegades com ara, et recuperes
pletòric, eufòric, lliure,
F E L I Ç ...

faré una fotografia
i la recuperaré
quan la tristesa
et busqui.

Nous propòsits

Els nois de la colla l'any passat ens van regalar un simpàtic calendari on sortien com les seves respectives mares els havien portat al món. A part d'estar molt ben fet (les feines d'en Marc són impecables) les fotos insinuaven però sempre hi havia algun element diga-li fulla, canti o roda de carro que els hi tapava ...
El van fer un dia que feia un fred de mil dimonis i dubto que tinguessin masses manies perquè la càmara exposés públicament aquell "mixelin", uns pels que falten....

La part femenina, emocionada, vam manifestar que l'any que bé ens tocava a nosaltres. I l'any que bé ja està a aquí. Fins a tres dies abans de cap d'any, el calendari i les fotos estaven per fer... però ahir va ser el gran dia, després de decidir a les dotze de la nit del dia abans que ells es mereixien tenir el seu calendari.

La meitat ens havíem de depilar, l'altre meitat havíem de conseguir amb 14 hores eliminar els quilos acumulats durant mesos de comilones, cerveses, i campanes del gimnàs. Acabàvem de començar l'operació VULL SORTIR ESTUPENDA DAVANT LA CÀMARA: NECESSITO UN MIRACLE.

La sessió va ser peculiar. Mig malalta, vaig canviar l'objectiu a la càmara i vaig començar a disparar per fer proves de llum. Ara, el més important, no era la llum sino la perspectiva, que sí que pot fer miracles.

És curiós i divertit va ser veure com de la vergonya inicial vam acabar gairebé tres hores amb pilotes o semi per un pis. I és que deu ser que anar despullat és del més natural!
En fi, avui ja tenim el muntage acabat i què COLLONS: ESTEM ESTUPENDES DAVANT LA CÀMARA. VISCA LA BONA PERSPECTIVA!!!

Tot i això, i per evitar-me retrets per l'edició del 2010, demà comenco a fer dieta!!

petons, abraçades, missatgets ... és això nadal?

Avui a la feina tothom es despedeix amb missatges positius. No ha tocat la grossa, però les persones comencen vacances (alguns mudances,...), i hi ha un sentiment desmesurat d'alegria que s'encomana.... o això sembla i tothom s'abraça i es fan petons, molt petons (tan faltats, anem?)

Alguns porten coca per esmorzar, altres et conviden a una coke, però tots quan marxen ens abracem, ens desitgem bones festes i tota la felicitat blabla bla del món... La feina acumulada és la mateixa, però ens pesa menys i el company de davant amb qui mai et parles et comença a semblar una persona entranyable...

M'acabarant fent creure que a part del l'anunci del Corte Ingles, el Nadal té alguna cosa més... Ens podríem fer petons i abraçades tot l'any si ens fa sentir més feliços, no?

vacances o un diumenge com un altre

feia dos dies sencers que no em conectava a hotmail's, facebook, etc.... avui he llegit almenys 13 escrits o frases de COMENÇO VACANCES, dos dies i de VACANCES, MITJA HORA I COMENÇO VACaNCES... FINS EL 8 DE VACANCES....


Malauradament, a alguns ens queda de vacances el que queda de diumenge. Sort que avui en fan una del Tim Burton, que no és la millor però tampoc és el PLANETA DE LOS SIMIOS

divagacions

Les persones ens queixem per vici, i jo més. Desdel mes de juny, desde quan tenia clar que aquest estiu no anava de vacances i amb raó, tenia una mena de insatisfacció. El primer és el primer. Però viatjar és fantàstic.

Com a casa no s'hi dorm enlloc, però si et despertes a una ciutat fascinant, val la pena no haver dormit també.
Després de gairebé 9 mesos sense sortir del poble (uf, com un embaràs, se'm farà llarg) tinc uns bitllets que m'esperen. Encara falten uns dies però mentrestant continuaré somiant desperta en el meu llit. perdó, volia dir al de la meva sogra

bso

Vaig conèixer a l'Alberto fa més de 5 anys. A la meva actual feina, a part de passar-m'ho bé, he tingut la sort de conèixer exemplars magnífics de la nostra espècie -un luxe en perill d'extinció. L'Alberto és un d'ells.

Avui hem sopat junts. En les primeres xerrades que havíem tingut, ell ja havia manifestat la seva passió per la música... i sobretot pels sentiments i paraules que la música ens pot provocar. Volia ser músic, però... semblava que anés molt tard.
Fa 5 anys, ratllàvem els 30(ell) i 25(jo), i ironitzavem de que als 30 i pico no neixen estrelles del rock o de la cançó. Avui sopant m'ha caigut un altre tòpic. L'Albertito, o ALBERTº (nom musical) m'ha deixat escoltat una cançó que va composar en només 12 mesos de "fotre" mà a la guitarra clàssica que havia adquirit

Sí, senyors sí, no me la puc treure del cap. M'agradaria creure que en breu la sentiré a la ràdio.

Gràcies Alberto per haver posat tan bona banda sonora a la vetllada d'avui.