EDITORIAL NO PUBLICAT

Una bona amiga afirma amb seguretat que a la vida un es troba amb diferents individus que podríem agrupar en les següents categories:
- GENT
- AMICS
- PERSONES
No tinc clar si en la seva classificació els amics poden duplicar-se i pertànyer també a les persones però en la meva sí.
En el meu procés habitual, quan em trobo en el macro col.lectiu GENT intento per defecte donar-los hi la possibilitat de ser persones. A mesura que el temps passa, elles mateixes es classifiquen com a persones amb majúscules o per contra van perdent l'interès, fins a quedar-se en simplement gent. Alguns inclús, poden baixar un pis més i arribar a estar en els indesitjables: Aquí col.locaria les persones dolentes, malauradament tb me n'he creuat amb algun.

De tant en tant, hi ha persones que em desperten un interès que va més enllà. Apareix de cop- Coincidència d'una peli, d'un llibre, un article a la revista, una reunió, una ajuda inesperada i llavors és quan tin ganes de coneixer-les més i més. Aquí es produeixen dos fenomens. El de la decepció o el de la confiança. En aquest últim és on van els amics-persones.
He intentat de fer recompte en el darrer d'any de les persones que entren en aquest grup i n'he comptat 4. Em sento molt satisfeta.

F O T O S i P E T O N S

Després de visionar amb deteniment les fotos de la festa de nadal de la meva empresa, la de l'estiu o la de Halloween, així com de comprovar que els albums de fotos dels meus amics facebookeros, arrivo a la conclusió, lamentable o no, no sé, que quan hi ha una càmera davant les persones en grup s'abracen més fort i es fan petons a les fotos. Per què? Volem recordar a la humanitat que ens estimem en aquell instant més del que practiquem el dia a dia? Tenim les hormones excitades per l'alcohol? O en el fons aprofitem l'excusa de la camera per abraçar al company companya que ens morim de ganes a la fotocopiadora.

Incrèdula

Realment sóc una incrèdula. Sempre havia renegat de les platges de l MAresme i tenia la sensació que com a mínim i per disfrutar d'un bany de 1era havia d'anar fins a Begur. Dilluns em vaig donar una agradable sorpresa al "catar" les aigües de St Pol de Mar. I això q només esta a 35 minuts de la feina.

PD: ara, tela amb els mascles de 20 anys del poble